Arte y transformaciones sociales en España (1885-1910) és una exposició monumental que es proposa analitzar, explicar i difondre la importància de les transformacions de l’art espanyol entre 1885 i 1910. 

Els artistes d’aquest moment van abandonar els grans temes històrics inherents a l’esperit vuitcentista per tal de consagrar la seva mirada a la realitat immediata del seu temps. Aspectes de la vida contemporània van esdevenir els temes de la pintura social del canvi de segle. D’aquesta manera, la mostra s’organitza a partir de deu temes: el treball; l’educació; la religió; la malaltia i la medicina; la mort; els accidents laborals; la prostitució; l’emigració; la pobresa i la marginació; i, finalment, les vagues i les reivindicacions socials. L’exposició desenvolupa així l’evolució d’aquesta pintura social, des de l’eclosió al voltant de les Exposicions Universals de París fins a la seva transformació, quan el naturalisme s’aproximà progressivament envers a un llenguatge més expressiu i una sensibilitat plenament moderna.