Eugenio Cajés va ser un dels pintors espanyols de formació italiana més importants en l’àmbit cortesà de la primera meitat del segle XVII. Va ocupar la plaça de pintor del rei que ja ostentava el seu pare, Patricio Cajés, i des dels inicis de la seva carrera va col·laborar amb Vicente Carducho en diferents empreses pictòriques, com els encàrrecs per a la catedral de Toledo, Santo Domingo el Real o el monestir de Guadalupe.
Aquesta composició és representativa de la temàtica i de l’estil madur de Cajés, a cavall entre el manierisme propi de l’Escorial i el primer naturalisme. Les figures són robustes i, al mateix temps, subtils gràcies als seus perfils suaus i mòrbids que al·ludeixen a Correggio.
«El tema de la Verge amb el Nen en les seves diverses variants va ser una iconografia molt reclamada a Cajés, que va arribar a pintar nombrosos exemplars en els quals subjeu el substrat comú del dibuix del Museu del Prado, de factura ràpida i sumària en el qual assaja diverses posicions per al cap de la Verge; i el del Courtauld Institute de Londres, de valors pictoricistes, molt més acabat i també quadriculat. En relació amb aquests dibuixos podem assenyalar algunes pintures inèdites o poc conegudes. Si el dibuix de la Verge amb el Nen del Courtauld pot lligar-se de mode evident amb el quadre de composició més àmplia La Verge amb el Nen i àngels del Museu del Prado; encara ha de vincular-se de mode molt més directe amb la Sagrada família amb àngels en oració de la col·lecció Casacuberta-Marsans, per al qual és sens dubte el seu precedent més immediat ».
Pascual Chenel, Álvaro. «Dibujar, especular y más dibujar. Los Carducho y Cajés, entre la formación italiana y la escuela española», Boletín De Arte, 2019, núm. 40, pp. 281–293.
Pascual Chenel, Álvaro. (2019). «Dibujar, especular y más dibujar. Los Carducho y Cajés, entre la formación italiana y la escuela española». Boletín De Arte, núm.40, pp. 281–293.