Membre de la segona generació modernista, el pintor Joaquim Mir va ser capaç de sintetitzar el pensament artístic més modern del seu temps i de crear un paisatge amb un llenguatge innovador que el va situar en la modernitat europea. Dins d’aquesta recerca, els seus esforços van començar amb la deformació de la realitat mitjançant la llum i van culminar amb les composicions mallorquines en què es dissolen les formes en el color. La tensió creativa que va viure en aquest període provocà l’ingrés a una institució psiquiàtrica i la seva recuperació posterior a la localitat propera de L’Aleixar. Allà va continuar la investigació iniciada a Mallorca i va pintar els seus millors paisatges. Entre les poques obres figuratives que va pintar en aquest període trobem El xerroteig, de la qual Alexandre de Riquer digué :
Segons Francesc Miralles, El xerroteig, juntament amb Les velles, Els cantaires i El Vell petaca, «conformen un retaule de figures impressionant, sense l’arravatament de l’«España negra» però tant o més representatiu que aquella. En aquestes obres tan sols l’esclat de color —que reflecteix l’estat d’ànim exultant de l’artista— atenua la força d’uns personatges que haurien d’incloure’s en una antologia del millor expressionisme».
Francesc Miralles, Joaquim Mir, 1873-1940, Fundación Mapfre, Madrid, 2004, p. 108.
«El xerroteig és una d’aquestes teles que tan sols Mir pot presentar. És de les obres més genuïnament personals, és tot l’art de Mir amb les seves múltiples qualitats. El fons de la muntanya amb els seus tons plens de blaus, violacis, la profusa variació de verds, la rutilant vibració del nostre sol d’or. El primer terme amb les seves figures reflectides banyant-se en la mitja llum de l’atmosfera lluminosa que les embolica, les velles, els gossos, els nens, el pastor, tot això està ple de la intensa vida que els ha comunicat l’artista fogós, a qui es moteja de desequilibrat…»
Alexandre de Riquer, «Joaquín Mir», Mediterrània, núm.6, 4 de abril de 1915.