El 8 d’agost de 1412, mossèn Jaume Aldomar, prevere i beneficiat de la Catedral de Barcelona, va fundar un centre hospitalari sota l’advocació de sant Sever. Va fer donació de les cases i els horts adjacents, va instituir les rendes oportunes i va crear els estatuts necessaris per establir l’Hospital de Sant Saver, l’objectiu del qual era atendre els clergues malalts sense recursos de la ciutat de Barcelona. Situat al carrer de la Palla, era una institució de gestió autònoma que comptava amb quatre administradors que renovaven els càrrecs anualment.

La façana d’aquest edifici és el resultat de diverses reformes, tot i que la seva part més autèntica constitueix un dels pocs exemples d’arquitectura renaixentista a Barcelona. Correspon a la primera meitat del segle XVI, quan es van ampliar les instal·lacions per satisfer les necessitats sanitàries i espirituals dels malalts que acollia l’hospital. Es va decidir llavors la construcció d’una església d’una sola nau rectangular i capçalera plana. L’espai de culte es va acabar més tard amb una capella a la zona est dedicada a la Verge i també amb una sagristia de planta quadrada i volta de creueria, construïda a l’oest, que va quedar integrada dins el claustre de l’hospital.

A la capçalera plana de l’església es va emplaçar el retaule de Sant Sever, realitzat el 1541 pels pintors portuguesos Pere Nunyes i Enrique Fernandes. Dos segles més tard, el retaule va ser traslladat a Olesa de Bonesvalls fins que el 1929, Duran i Sempere va donar compte de la seva rellevància i també del seu deteriorament, per la qual cosa es va reubicar al Museu Diocesà de Barcelona.

El gran portal que dona accés a l’església correspon a la reforma de 1562, data que apareix registrada a la pròpia façana juntament amb la inscripció “Hospitale sacerdotum sancti Severi“. Es va ornamentar amb una fornícula amb forma de serliana, una combinació d’un arc de mig punt i dues llindes. Aquest recurs constitueix un dels pocs exemples d’arquitectura renaixentista a Barcelona. En aquesta fornícula es va col·locar un conjunt escultòric preexistent conformat per una figura de Sant Sever i dos clergues agenollats als laterals. Són tres talles independents realitzades en alabastre per Pere Oller, un artista documentat entre 1395 i 1442 que va treballar per a diferents catedrals catalanes. Aquestes escultures van romandre a la façana com a mínim fins el 1937, com testifica una fotografia d’aquest any que es conserva a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Actualment, els orants formen part de la col·lecció del Museu Nacional d’Art de Catalunya i la figura de sant Sever es troba en parador desconegut.

Un dels elements més característics i singulars d’aquest edifici és l’androna, el passadís interior que transita entre el portal principal i l’esglèsia de l’hospital; un espai de circulació que també es va concretar el 1562, tot i que les modificacions posteriors n’han desvirtuat el caràcter renaixentista.

A partir de la segona meitat del segle XVIII es van realitzar reformes importants que acabarien configurant l’aspecte actual de l’edifici. Potser impulsades arran de l’incendi de 1748, les reformes van consistir a reestructurar els accessos de la planta baixa i construir els pòrtics que envoltaven el claustre i que alhora distribuïen les estances destinades als malalts.

A principis del segle XIX l’edifici comptava amb la presència d’inquilins particulars. Aquesta nova funció de l’immoble va fer que es construïssin els pisos superiors, a banda d’obligar a reestructurar els accessos per tal de distingir l’entrada de l’hospital de la dels inquilins. També es va ampliar l’espai de culte i es va construir un cor, integrat dins l’àmbit residencial de la primera planta. Així mateix, es va excavar la cripta, construïda el 1615, per ampliar l’espai de sepultura per als malalts que morien a l’hospital.

L’hospital va continuar com una entitat privada, exercint les seves funcions de beneficència fins que la manca de recursos va determinar, el 1913, la pèrdua de la seva independència i la seva adscripció a la jurisdicció del bisbat. El 1925, l’hospital va ser traslladat al Seminari Major de Les Corts, per la qual cosa es va abandonar la ubicació del carrer de la Palla. Després de la Guerra Civil, les dependències es van anar adaptant progressivament a usos residencials i també comercials (s’hi va establir, per exemple, l’antiquari Agustín Mendoza). Finalment, als anys cinquanta l’església es va desprendre de la propietat de l’edifici, moment en què va passar a mans de la família Sesplugues.

El 2021 es va iniciar la restauració de l’església i les dependències eclesiàstiques de l’Hospital de St Sever amb l’objectiu d’allotjar la col·lecció d’art Casacuberta Marsans.

Es tracta d’un espai format per tres nivells: la planta baixa on s’ubica l’església i el claustre, un nivell superior que dona accés al cor i la zona subterrània que correspon a la cripta.

El procés de rehabilitació l’ha dut a terme Garcés – de Seta – Bonet Arquitectes, que ha bolcat en aquest projecte la seva àmplia experiència restaurant espais culturals a la ciutat de Barcelona.

La idea central de la rehabilitació era recuperar la memòria de l’espai, evocar-ne la naturalesa i funcions a partir d’un element central i centralitzador: l’escala que connecta les tres plantes i que, al mateix temps, s’alça com un gran púlpit que proposa múltiples punts de vista a la contemplació de la col·lecció. És monumental i alhora lleugera gràcies a la transparència de la xapa de ferro perforada, un material que també s’ha utilitzat per reproduir les voltes perdudes de la nau de l’església.

S’ha procurat mantenir el caràcter dels diferents espais com es van trobar, sense ocultar les reformes estructurals successives o el pas del temps en els materials. Així, s’ha fet servir el ferro per evidenciar-hi les noves intervencions. El resultat és un contenidor expressiu de la història del lloc, essencial, auster, que ha recuperat el caràcter d’un espai de culte i devoció, ara dedicat a l’art.