Toreros i manolas pertany a l’etapa de maduresa de Francisco Iturrino, desenvolupada durant els anys en què l’artista freqüentà Andalusia i trobà en les seves festes i ambients alguns dels seus motius pictòrics predilectes. El pintor transforma el costumisme popular en un camp d’experimentació plàstica on el color, la llum i el moviment adquireixen un protagonisme absolut. Aquesta obra es pot situar, ateses les característiques formals i temàtiques, entorn dels anys 1910-1915, el moment de major intensitat creativa i proximitat als postulats del fauvisme.

La composició reuneix un grup de toreros i dones vestides amb mantons i flors al voltant d’una taula. Les figures ocupen gairebé tota la superfície pictòrica, un recurs compositiu que intensifica la sensació d’immediatesa i proximitat. En lloc de plantejar un espai en profunditat, Iturrino concentra l’atenció en la interacció entre els personatges, en el ritme de les siluetes, en l’expressivitat dels gestos i, sobretot, en el color. Els grocs, verds, taronges i daurats dominen l’escena i modelen les formes mitjançant àmplies pinzellades perfectament visibles. Els brodats del vestit de llums, els serrells dels mantons i les flors que adornen els cabells despleguen una gamma cromàtica vibrant. Aquest tractament decoratiu i lluminós apropa l’obra a les recerques desenvolupades per Iturrino en diàleg amb les primeres avantguardes franceses i explica la consideració d’aquest artista com una de les figures fonamentals del fauvisme a Espanya.

Més enllà de la caracterització taurina, Toreros i manolas és una celebració de la vitalitat i la sensualitat de la vida moderna. Com en moltes de les composicions realitzades per Iturrino durant aquests anys, l’interès no rau a narrar un episodi concret, sinó a captar una atmosfera intensa i dinàmica mitjançant la força expressiva del color i la presència monumental de les figures, convertides en vehicles de la modernitat pictòrica.