Jugadors de billar és un bon exemple de la fortuna crítica de l’obra de Josep de Togores. El 1919, el pintor va iniciar una llarga estada a la capital francesa i, durant un temps, va compaginar la pràctica artística amb la crítica d’art. Togores, que ja havia trobat a París una referència en Cézanne, va entrar en contacte amb l’avantguarda i el cercle del poeta Max Jacob. Aquest ambient li va permetre accedir a la Galeria Simon i entrar en contacte amb el seu propietari, el marxant Daniel-Henry Kahnweiler, amb qui va treballar entre 1921 i 1931 a França i amb Alfred Flechtheim a Alemanya. El suport d’aquestes relacions va proporcionar a Togores més seguretat en la seva obra i més afany experimental; durant aquest període, va crear les seves millors obres, aquelles en què va experimentar amb les avantguardes. Entre 1928 i 1931, partint d’una figuració propera a la Nova Objectivitat alemanya, va pintar unes obres en la línia de l’automatisme psíquic surrealista.
El 1932 hi va haver un retorn a la figuració, i en tornar a Catalunya, va desenvolupar una obra realista, força tradicional, que va realitzar fins al final de la seva vida, el 1970, any en què va morir víctima d’un accident de trànsit.
Acabada la Guerra Civil, Togores va tornar a Barcelona i va concloure el seu diàleg amb la modernitat. La circumstància d’haver exposat i venut la major part de les seves obres de joventut a Europa va impedir que aquestes es coneguessin a Espanya i, per tant, Togores va ser interpretat a partir de la seva obra posterior, una pintura de tall realista completament allunyada de l’avantguarda internacional que va consolidar la seva recepció entre la burgesia catalana.
Jugadors de billar es va realitzar el 1920, el mateix any en què Togores va pintar el retrat del seu cosí Alejo, també representat com un dels jugadors de billar. En ambdues obres, el pintor aconsegueix fer un retrat psicològic dels personatges a partir de la seva mirada freda i desapassionada, dels seus gestos inquietants i carregats d’expressió que contrasten amb les formes sintètiques que descriuen la composició. Totes dues són obres cabdals de la seva etapa de realisme màgic.