“Allí, en aquells rasers, la neu hi cau esponjosa, i s’hi gela i s’hi queda atapeïda, esperant que vingui l’istiu. Aquest arriba traspassant la primavera, i d’una sola alenada fereix les pobres plantes brotades, mata de set lo que abans moria d’aigua, i asseca les fulles, que, encara tendres, se’n van corrent en braços de la tardor.
Quin fred altre cop quan ve l’octubre, en el temps d’aquelles tardes tant curtes que an el sol li falten hores per visitar aquells racons! Quina tristesa fan allavores aquells jardins, sota aquell gris tan gris; aquells arbres tan aixelats, mústics, esllanguits i tísics de soca; aquelles plantes sense ànima, d’una verdor esmorteïda i sense sang; aquelles flors convalescents, que ensopides se troben sota el cel! Com s’hi rebolca la boira en sa humida quietud! Com hi baixa el fum de les xemeneies, tenyint-ho tot de negre i bevent-se el color pertot arreu!”
Rusiñol, Santiago. “Jardins de secà”, a L’Avenç, Barcelona, maig del 1892, 5, p. 150).
Jardí d’hivern pertany a la primera etapa francesa de l’artista Santiago Rusiñol, entre 1889 i 1892, quan s’instal·la al barri de Montmartre a París. En aquest sentit, no sorprèn que sigui a la capital francesa on decideixi pintar un paisatge d’hivern, nevat, desmarcant-se completament dels paisatges lluminosos que realitzaria més endavant a Granada o Mallorca. Les tonalitats fredes, que confereixen a l’obra un acabat gairebé monocromàtic, fan transpirar l’ambient gèlid d’un hivern a París. La solitud del personatge femení al fons intensifica la sensació d’hostilitat de l’escena.
Aquest paisatge va formar part del conjunt d’obres que Rusiñol va presentar a la Sala Parés de Barcelona el novembre de 1891. L’exposició, que incloïa també obra de Ramon Casas i Enric Clarasó, no va tenir una gran rebuda per part de la crítica més conservadora, que considerava les pintures obres inacabades o estudis. No obstant això, Jardí d’hivern es guanyà un reconeixement especial com a model a seguir per a Rusiñol. Aquesta no era la primera vegada que l’artista ensenyava a Barcelona la seva producció francesa, d’estil naturalista. Tot just un any abans va inaugurar una primera mostra, també a la Sala Parés, que ja incidia en algunes de les temàtiques que reapareixen a Jardí d’hivern, com el fred, la solitud o la pobresa.